martes, 5 de abril de 2016

Memòries d'un papillon català, el 42.404. Gabriel Molins i Puigdollers. Edició de Josep Piquer i Torres


Memòries d’un Papillon català, el 42.404
Gabriel Molins i Puigdollers. Edició de Josep Piquer i Torres

El 42.404 és el número amb què havien marcat el pres Gabriel Molins i Puigdollers al penal de Sant Llorenç de Maroni, a la Guaiana Francesa, on arriba condemnat a treballs forçats després d’un tortuós recorregut per les presons de França per haver estat condemnat com a espia d’Alemanya durant la Primera Guerra Mundial  (1914-1918). L’aventura de la seva estada en un penal on no és més que un número, immers en un clima asfixiant i malsà, la seva fugida èpica travessant la selva, la supervivència accidentada a la Guaiana Holandesa primer i a Nova Orleans després, constitueixen el cos d’aquesta narració de vegades corprenedora i sempre sorprenent.
Tot havia començat amb un acte d’insubmissió a l’exèrcit d’Espanya, per no haver volgut anar a la guerra. També hi explica els seus set anys de rondar per França i Alemanya i un Consell de Guerra sumaríssim, d’on en surt condemnat a mort.
Memòries d’un Papillon català, el 42.404 ens arriba, un segle després, com a document singular que evoca el record d’uns fets i un personatge i el lliura a la societat on va néixer.

jueves, 31 de marzo de 2016

Marcel·lí Perelló. Una vida perseverant per la independència de Tomàs Callau i Jordi Miró



Marcel·lí Perelló. Una vida perseverant per la independència és la biografia d’En Marcel·lí Perelló, un independentista que va estar sempre en primera línia de la política catalana des dels anys vint fins als anys 1950. Fou membre d’Estat Català, va participar com a fundador de Bandera Negra i co-organitzador del Complot del Garraf, causa per la qual va ser condemnat a cadena perpètua. Va exercir de director del Diari de Barcelona i de secretari general d’Es­tat Català. A França organitza l’exili independentista, des d’Estat Català, i fou un dels membres fundadors del Front Nacional de Catalunya (FNC) a París. La vida perseverant al servei del país tingué la seva continuïtat en l’exili mexicà com a impulsor de publi­cacions en català i promotor de la Unió de Casals Independentistes de l’Amèrica Llatina. El seu amor a la llibertat i Catalunya van ser constants fins la seva mort.

Shakespeare és Cervantes de Miquel Izquierdo i Peràn



Shakespeare és Cervantes i no fou cap dels dos. Els dos noms ama­guen Joan Miquel Sirvent, escriptor en llengua catalana natural de Xixona. Amb aquest llibre Miquel Izquierdo dóna a conèixer una de les recerques més sorprenents en l’àmbit de la censura castellana.
Amb el deliri inquisitorial reial i eclesiàstic, Sirvent es veu forçat a una triple ocultació: amagar el nom, haver d’escriure en clau i traduir o fer traduir la pròpia obra, originalment en llengua catalana, al castellà. Posteriorment, l’absolutisme dels Habsbourg obliga Sirvent a marxar a Anglaterra, on continuarà treballant en la creació literària sota el nom de William Shakespeare i en anglès. L’equip de treball que dirigeix Sirvent a Anglaterra serà alhora el grup fundador de la maçoneria anglesa.
L’aplicació dels codis de xifratge creats pels mateixos maçons ha permès de resoldre la incògnita de la identitat de Shakespeare, i retornar-la a l’escriptor català. També ens permet de posar a la llum qui representaven en realitat Macbeth, Don Quixote o Cide Hamete Benengeli; i descobrir quina relació hi ha entre Rinconete, Sancho Panza o Persiles.

El bard dels enginys reneix en el quatre-cents aniversari de la mort, restituït com el príncep de les lletres catalanes i un dels seus fills més preclars, amb el goig de compartir-ho amb els pobles lliures del món.

martes, 29 de marzo de 2016

València capital de les Espanyes i seu dels Reis Catòlics de Pep Mayolas


 A l’últim quart de segle xv, València és la capital demogrà­fica, comercial, financera i lúdica de la península, la noblesa s’hi trasllada i una avantguarda d’artistes d’Europa també, el patriciat es torna rendista i pretén viure dels préstecs a la Corona, la festa i el luxe hi sovintegen fins al punt que els estrangers s’hi enlluernen i els seus productes assoleixen prestigi internacional. Els seus estaments ajornen la pugna social i reten culte a les exhalacions literàries en certàmens i tertúlies. Els símptomes són, plenament, els d’una capital amb residència de reis, però els sobirans només hi vindran quatre vegades en trenta-set anys, perquè els Reis Catòlics s’estimaven més de viure en una perpètua cort itinerant per Castella, l’únic regne peninsular que no tenia una capital política definida. València capital de les Espanyes i seu dels Reis Catòlics fa un giravolt a la història tradicional espanyola.
En Pep Mayolas va néixer a Arenys de Mar el 1962. És escriptor i investi­gador de l’Institut Nova Història. Ha escrit en premsa local del Maresme i també a la revista Terra Rubra sobre temes colombins i ha participat com a conferenciant al Simposi de la Descoberta Catalana d’Amèrica d’Arenys de Munt des del 2007 i a la Universitat d’Estiu Nova Història de Crespià (2013) i de Montblanc (2015). L’any 2011 va publicar la seva primera obra a Lli­bres de l’Índex, La princesa a l’exili. Felipa de Coïmbra (1435-1497), una aproximació biogràfica a l’esposa d’En Cristòfor Colom. Altres publicacions de l’autor en aquesta editorial són Fins que en Colom begui a galet (2012), un recull d’articles de temàtica colombina; Erasme i la construcció catalana d’Espanya (2014), on explora la relació de l’humanista Erasme de Rotterdam amb la família Colom, i la novel·la Madrix (2015). A València, capital de les Espanyes i seu dels Reis Catòlics (2016) ens presenta els indicis de la cort esborrada de la monarquia hispànica a la capital valenciana.

Contes egipcis per a l'eternitat. El nàufrag i Sinuhe l'egipci de Llogari Pujol Boix (ed.)


Contes egipcis per a l’eternitat ofereix al lector unes primícies detallades, en literatura comparada, de com els grans autors de tots els temps van inspirar-se en uns textos nascuts a les terres egípcies, ara fa uns 4.000 anys, com a fonts dels personatges «clàssics» i bíblics immortals.
Sinuhe, al final de la seva vida, després d’haver fugit d’Egipte, poble rere poble, fins el país de Retenu (Canaan-Síria), torna a retrobar-se amb el faraó.
Moisès tenia vuitanta anys i Aaron vuitanta-tres quan anaren a parlar amb el faraó.
Jesús trepitja, en el seu incansable viatge per tota la geografia Palestina, fins i tot els països estrangers, com les ciutats fenícies de Sidó i Tir, o bé Cesarea de Filip, abans de tornar a Jerusalem.
Ulisses, Jonàs, Pau, seguint també el mateix patró literari, amb naufragi inclòs, no acaben d’arribar mai a destinació.
Vides paral·leles calcades d’unes fonts egípcies de primer or­dre, best-long sellers sense parió: El Nàufrag i Sinuhe l’egipci.
Llogari Pujol Boix. Exegeta. Especialista en textos bíblics i egipcis. Psicoa­nalista freudià-lacanià.
Ha fet la seva tesis doctoral a l’Estat francès sobre Les sources egyptiennes du Nouveau Testament (Les fonts egípcies del Nou Testament), a la Facultat de Teologia Catòlica de la Universitat d’Estrasburg.
Ha cursat estudis de Llengua i Cultura Egípcia a Estrasburg i París (Sor­bona).
Ha participat en Congressos Internacionals d’Estudis en escriptura demòti­ca egípcia: París (2005), Oxford (2011) i Würsburg (2014).
Ha estat ponent en el curs d’estiu de la Universitat Complutense de Ma­drid, celebrat a l’Escorial el 2007, sobre el tema: Va existir Jesús realment?

Ha publicat Jesús, 3000 anys abans de Crist (Llibres de l’Índex, 2013) i Érase una vez... Jesús, el egipcio (La Tempestad, 2015).

Els mossos que van salvar Montserrat de Maria Cinta Castelló



Els Mossos d’Esquadra que van salvar Montserrat (un d’ells, el meu pare) és la memòria familiar de la guerra i postguerra d’un mosso de la República, a través de la mirada de la seva filla. La història viscuda per Ramon Castelló i Hierro, que en esclatar la Guerra civil (1936-1939) va formar part del destacament de catorze mossos d’esquadra enviats des de Barcelona al monestir de Montserrat.
La missió prèvia d’aquests homes era la de custodiar i protegir, des del monestir fins a Barcelona, la vida dels monjos que van haver de rescatar i que estaven amagats en diversos llocs d’aquelles muntanyes. A Montserrat també va arribar la gran caravana de camions, custodiats per guàrdies d’assalt motoritzats, amb el tresor de la República espanyola.
Montserrat, durant el període de la guerra, era un lloc relativa­ment tranquil, almenys en aparença, on van aplegar personatges com els presidents Companys, Azaña o Negrín.

Maria Cinta Castelló i Clech (Tarragona, 1931) s’educà a Bar­celona ciutat on ha viscut i ha estat vinculada molts anys. Pro­fessionalment ha estat una “activista” de la salut real en­front de la indústria farmacèutica i la desídia de molts metges. Ha publicat El dolor de espalda en el muro de la verguenza (Barcelona, 2005). Els mossos que van salvar Montserrat (un d’ells el seu pare) és una obra de la memòria familiar del seu pare, el mosso d’esquadra Ramon Castelló i Hierro.

lunes, 8 de febrero de 2016

L'organisme social de Rudolf Steiner



 L’Organisme social de Rudolf Steiner, que fins i tot el lector més ben disposat trobarà xocant en alguns aspectes, pot aportar una nova llum a les propostes actuals en els àmbits polític, econòmic i acadèmic, tot situant-les en el context de les “noves exigències de la realitat de la vida”—tal com diu el propi autor—. Aquesta perspectiva, diguem-ne vitalista, fuig del mer exercici intel·lectual abstracte tot abordant la realitat conflictiva de la qüestió social com la conseqüència de l’estat malaltís de l’organisme social.
Steiner capgira l’horitzontalitat de la dialèctica política d’esquerres-dretes i proposa una nova perspectiva des de la verticalitat que suposa la condició humana. Una condició governada per l’esperit, la seva part constitutiva més noble, i completada per les parts anímica i física. Aquesta condició és la que determina les diferents vies de socialització de les persones a partir de les capacitats intel·lectives, caracteriològiques i aptitudinals. Aquest patró ternari és el que dóna base a l’estructura de la pròpia societat com un organisme viu.
A partir d’aquestes premises Steiner ens mostra el plantejament que cal fer per tal d’adequar progressivament les institucions socials a l’articulació ternària que exigeix un organisme social sa. En l’actual moment polític tant especial que viu el poble de Catalunya aquesta obra pot tenir un paper de referència singular a l’hora de contextualitzar i orientar les diferents iniciatives de renovació social i política.


 RUDOLF STEINER (1861, Kraljevic-1925, Dornach) En la seva infància va ser un afamat observador de la natura. Després de graduar-se a l’Institut Politècnic de Viena es doctorà en filosofia a la universitat de Rostock amb una tesi publicada amb el títol de Veritat i Ciència. En les darreres dues dècades del segle xix va esdevenir un respectat i divulgat filòsof i científic, particularment conegut per ser el coeditor dels treballs científics de J.W. Goethe. Al canvi de segle va desenvolupar els seus principis filosòfics en una metodologia de recerca dels fenòmens psicològics i espirituals.

El seu geni polifacètic el permeté fer aportacions innovadores en els camps de la pedagogia (Waldorf), l’educació especial, les ciències de la salut, la filosofia, la religió, les ciències socials, l’agricultura (biodinàmica), l’arquitectura, les arts escenogràfiques (eurítmia), entre d’altres. Donà més de 6.000 conferències, les transcripcions de les quals ocupen més de 300 volums. De la seva obra escrita destaquen: La filosofia de la llibertat (1894), El cristianisme com a fet místic i els misteris de l’antiguitat (1902), Teosofia, una introducció a la concepció suprasensible del món i del destí de l’home (1904), Com s’assoleix el coneixement dels mons superiors? (1905) i La ciència oculta, un esbós (1910). Al 1923 va fundar la Societat Antroposòfica General a Dornach —Suïssa—, avui estesa a més de 50 països arreu del món, amb seu al Goetheanum, la Universitat Lliure de les Ciències de l’Esperit.